Vacances d'hivern

Un Nadal... diferent.
L'esperit nadalenc d'enguany ha decaigut més que l'any passat. Cada vegada se'm fa més feixuc. Per sort estan els nens i tens l'excusa perfecta per fer cagar el Tió ^^

Dinars amb parts de família, sopar amb una altra part. Família que no pots veure, família que no et vol veure... Lo de sempre. Res ha canviat? Es fa estrany notar el canvi de vida quan sóc fora i arribar a casa i sentir que no ha passat el temps, com si no hagués marxat més que un dia.








Tot i que el musical no m'ha agradat gens (la pel·li, vull dir), algunes cançons d'Abba m'agraden. Lletres que expliquen històries:


I've had a few little love affairs
They didn't last very long and they've been pretty scarce
I used to think that was sensible
It makes the truth even more incomprehensible

'Cause everything is new, yeah and everything is you
And all I've learned has overturned, what can I do?

3 anys enrere

Una tarda de diumenge, després d’haver-se llevat tard a causa de la gran boda de la nit anterior, va decidir anar a fer un tomb. La ciutat ja era fosca, a causa del canvi d’hora que es fa cada tardor.
Volia provar el nou mètode de transport de la ciutat. Gran invent. El vent a les galtes, el fred a les mans.
Va sentir música mentre pedalejava. Música d’un estil poc definible. Era la fira. Grans records d’aquelles atraccions, d’aquells núvols de sucre, d’aquelles pomes dolces que es feien eternes i que acabaven en mans del pare.
Va creuar la fira, i no va ser fins passats 4 carrers que no va deixar de sentir el so de la tómbola.
Continuà passejant. No tenia pensat d’anar a cap lloc concret. Caminà rambla avall, on observà gent de tota mena. Bicicletes, patinadors, gent gran petant la xerrada als bancs, nens jugant, adolescents cridant...
De cop es va trobar al Dunkin’ donuts i, sense adonar-se’n, en va sortir amb una caixa de sis! Se’n va fotre 3 de cop. Era tristesa? Era ansietat? A part de la gana que tenia per no haver menjat res més que una fruita i una infusió en llevar-se, és possible que no ho sapiguem mai. De ben segur que va poder pensar en moltes coses i que això li provoqués un mar de sentiments; bons i dolents.

Percepció

El temps passa sense que te n'adonis. A vegades, t'atures i penses. I veus com queden de lluny tots el records, les paraules, les persones... De cop els tens a flor de pell i de sobte ets conscient que fa temps que no hi són.

Necessito inspiració.
Com puc trobar-la? A vegades començo a escriure i m'avorreixo a mi mateixa. I tornar a començar de nou... o tancant la finestreta.
Necessito inspiració.

Miss

Sembla mentida, però costa molt adornar-se'n. No vaig ser conscient del que suposava el canvi fins ben passada una setmana. A més, començant tan bé i relaxadament era impossible pensar que havia començat un curs acadèmic nou. Semblaven (i encara ho semblen) unes vacances allargades, encara que hagi d'anar a la facultat.
Però passada una setmana t'adones que ets aquí. Que no pots tornar en qualsevol moment; no és tan senzill.
Es troben moltíssimes coses a faltar: la família, els amics, i fins i tot la universitat! Allà ja ho tenia tot controlat (dins del que cap), i ara aquí... sant tornem-hi: professors i companys nous, administració diferents, etc.
Però quan més fa falta estar a casa és quan estàs malalt o et fas mal. Va ser una caiguda tonta, però suficient per haver de preocupar-me soleta de guarir les ferides i aguantar el dolor; perquè una és així i ha de ser forta, hehehe.

Ara ja he superat les dues setmanes. Tot és acostumar-se. I és fàcil fer-ho fent el bon temps que fa i podent gaudir d'un bany fresquet al jardinet de casa. Crec que compensa el fet d'estar més apartada de la ciutat.

A l'aigua s'ha dit!
Bon dia tingueu!

Ferrari

Parlant sobre possibles alternatives de tractament, el professor posa exemples de la vida quotidiana per fer més entenedora la lliçó. Aquí la cita:

"No le podemos meter un Ferrari al paciente. Hay más coches en el mercado [...] ¿Que el Ferrari es el mejor? Pues sí! Pero a lo mejor le tendremos que meter un Audi"

Pobrets profes que s'han de conformar amb un Audi...

Aventura

Vistes increibles des del tren. Un gran matí il·luminat, adient per sortir de viatge.
Paisatges per la costa. Es veu l'horitzó amb una claredat indescriptible. Contraposat amb petites muntanyes que van apareixen i les planes del País Valencià.
Falta poc per arribar al destí. De moment, moltíssimes ganes de ser-hi i de començar el curs.
La primera impressió de la Ciutat de les Arts i les Ciències ha estat espectacular.
Recollida a l'estació i xerrameca amb el senyor Jorge. I la casa.

Estava sola, una havia anat a comprar i l'altre treballava. Bé, la casa per mi, ordenant roba, trastos, menjar... però no arriben. Volia treure-m'ho de sobre, passar el tràngol (o no) de conèixer gent nova i apa, a fer una altra cosa. Però res. He dinat, he connectat amb amics i després cap a la uni per veure si podia organitzar-me l'horari d'alguna manera. Millor no explico aquest tema perquè no l'entenc ni jo... la conclusió és que no començo pràctiques fins a finals de mes.

Torno a casa. I qui hi ha?? sí!!!! Ningú!
Ja diuen que lo bo es fa esperar; i així ha estat. Els meus companys (he esperat una horeta més) són molt macos! Hem estat parlant, fent una capbussada a la piscineta i continuant xerrant.

I així ha estat el primer dia de la vida a Moncada, València. Guay, eh? Us heu quedat amb el tema de la piscina, oi? Jo tampoc m'ho crec, senyors. Però una cosa està Clara: Deluxe!!! (guiño, guiño)

L'Estiu

Falta poc per començar l'agost. Fa un mes que estic de vacances i no me'n canso. Quina gran sensació és la de poder aprofitar el dia de la manera que vulguis!
Anant a la platja, fent viatgets de cap de setmana, estar amb els amics, sortir de festa, anar al cinema... M'encanta!

I encara falta l'agost!! Fa anys que l'agost és con si no existís, com si no signifiqués el que significa. Per fi puc anar de viatge sense preocupar-me de toootes les assignatures que tinc pel setembre. Tranquil·litat.
Avui la meva neboda Noèlia m'ha enviat un correu electrònic dient-me que té moltes ganes d'anar d'acampada. És més, m'ha dit que si jo no en tinc no passa res, perquè a ella li'n sobren! Què bona és! No me l'esperava, aquesta! hahahaha

I després de l'agost: setembre. Si treiem l'examen que tinc el dia 7, serà tota una aventura. Agafar el tren, arribar a la ciutat desconeguda, instal·lar-me en una nova casa, conèixer els companys de pis i de la universitat... uff! quins nervis!

De moment és tot (més o menys resumit), espero donar més vida al blog a partir del setembre. Sempre hi ha algun anècdota a comentar. ^^


Mga

Alerta!

No t'agraden les correccions? Et molesta que sigui tan tiquismiquis amb la llengua i els escrits? Doncs et fots! Cadascú és com és i jo he arribat a un punt que no puc evitar fixar-me en aquestes coses.
Jo llegeixo textos i pretenc entendre el 100% del que hi posa. No vull imaginar-me jo mateixa les comes, els punts, les lletres que falten, com tampoc vull haver de desxifrar un missatge que no és que estigui en clau sinó que està tan malament escrit que has de pensar que on hi ha una "b" hi va una "v" o al revés, o intuir el que vol dir l'emisor del missatge, etc. Els sms tenen un límit: no es pot abreujar "Estic venint cap al cinema. Arribo en cinc minuts" a "tic bnin kp al sine.arriv n 5min".
Potser és cert que a vegades em passo (hi ha moltes ocasions en les que callo, però poca gent ho veu), però si em dóna la gana de comentar-ho, ho comento.
En altres llengües també passa, que a la gent se la bufa? A mi em fa mal als ulls veure un escrit "mig oficial" amb faltes d'ortografia. I "mig oficial" significa classes de professors d'universitat, cartells o informació públics, etc. Perquè sí. Perquè la llengua és cultura i s'ha d'aprendre a escriure i comunicar. Ja és prou ignorant, la societat!
Que quedi clar que no només parlo del català, eh! També em refereixo al castellà! Tot i que no es cometen tants errors com en català, potser fa més mal veure'ls.
No costa tant tornar a llegir el que s'escriu. I no passa res per fer algun error, tothom en fa, ningú és perfecte. Però tot comença amb la intenció i una miqueta d'esforç.

Sé que no guanyaré adeptes, ni milloraré la situació, però m'he quedat a gust. Potser qui ho llegeixi m'entendrà una mica millor, encara que no comparteixi la meva opinió (algú podria fer una antítesi d'això per poder entendre per què molta gent no hi dóna importància).

Bioètica

Avui he vist una cosa que em sembla espantosa. He tingut com un miniatac de cor; allò que penses: "no ho estic veient bé, segur! Torna a mirar, va!"
I és que després de totes aquestes setmanes aguantant les classes de bioètica a la universitat, mossegant-me la llengua per no dir-li a la professora que calli... em ve a la ment la classe de la setmana passada: l'avortament i la feritilització in vitro.
Que si l'embrió és vida, que està clar que quan hi ha fecundació hi ha vida, que l'avortament ha passat de ser un crim a ser un dret, que s'han disparat el nombre d'avortaments des de que es va regularitzar, que si la pastilla del dia després bla bla bla, i altres temes proposats demagògicament (encara que té la barra de dir que ella ho exposa d'una manera que dóna voltes i voltes per mirar-ho des de diferents perspectives... uns collons!).
Doncs estic per proposar una nova llei: Multar, o millor dit, penalitzar a les dones embarassades que fumen o beuen o es droguen! Perquè estan atemptant contra una vida que no és només la seva! Estan provocant danys irreversibles en la criatura que ha de néixer. Fins a quin punt la mare és lliure de fer el que vulgui quan deixa de ser un individu per passar a ser-ne dos? L'excusa de "de algo tengo que morir" (que posa nerviós a qualsevol no-fumador) ja no val; què diuen en aquests casos? Tenen alguna excusa preparada? (potser tenen la insensatesa de dir que no hi ha perill, o que el metge no els ha dit res... no ho sé! però m'agradaria saber-ho) Algú coneix algun cas?

Ell/a no ho faria.

Moviment

Necessito moure'm. Quina ràbia fa haver d'estar-se assegut davant d'un ordinador per força o davant de llibres i apunts. El temps és igual. Tant si fa sol com si plou em fa ràbia. No vull ser-hi! Però clar, hi HAS de ser. Tot depèn d'això (si més no, gran part de la teva vida immediata). I aquí estic, intentant treure profit de les hores assegudes, notant com els músculs del cul i les cames se m'estoven.

Renovar-se o morir

El blog és nou i ja pateixo la síndrome de la pàgina en blanc! M'hi poso i no sé què escriure. Suposo que és perquè actualment estic amb el meu monotema, del que no avançaré res, perquè tot segueix igual.
I és que haig de trobar un punt on recolzar-me i poder mirar endavant, tot i la incertesa.

Aquests dies de vacances, han estat simplement genials. I és que m'imaginava la setmana pansida, fent treballs per la universitat, estudiant, amargant-me (en poques paraules). Però no. Res a veure.

He quedat amb els amics, amics que feia temps que no veia; he sortit a sopar; m'he apalancat a casa mirant alguna pel·lícula interessant; he passejat, i força; he sortit de festa; he begut poc, he begut massa; he ballat; m'han sorprès, m'encanta que em sorprenguin; he fet de perruquera; he fet de psicòloga i he fet de pacient; he rigut. Sobretot he rigut.

M'hauria de servir per tenir una motivació i agafar els llibres amb força. Però potser trigo una mica, perquè de moment estic en fase de depressió post-vacacional. Ho dic amb un somriure a la cara, perquè em conec i sé que la sensació té data de caducitat.

Així que d'aquí uns dies (pocs, espero), tornaré a estar al cent per cent i m'hi posaré seriosament. Si em veieu que bado, no us talleu: foteu-me canya!

This is it.

Decidir-se

Hi ha moments en els que has de fer una pausa, reflexionar i decidir certes coses. Coses que poden canviar la teva vida d'una manera força dràstica.
Marxar. Sembla molt temptador. Sembla molt excitant. Sembla molt fàcil. Potser temptador i excitant sí que ho és, però de fàcil no en té res. Arribar a una ciutat que no coneixes i saber que t'hi has de passar 9 mesos esgarrifa a qualsevol.
Tinc por, sí. Ho reconec perquè crec que tothom en té.
Sorgeixen oceans de dubtes: podré anar-hi? hauré de triar? faig el pas encara que no sigui el destí que pretenia?
No sé què fer. Es resumeix en això. I la decisió no és gens simple.