Powered By Blogger

viernes, 21 de enero de 2011

Trens

Converses al tren. Silencis i sorolls es contradiuen entre ells. Sempre hi ha algú que crida més del que toca. Sempre hi ha algú que pretén tenir raó. Al vagó del principi es pot tenir el privilegi de veure les màquines que domina el conductor. Però encara més privilegi és sentir la música que aquest escolta i com fa l'intent d'entonar les cançons.
Es troba de tot. Tot tipus d'espècimens que fan que et preguntis com pot ser que siguem "iguals"; que hagin nascut i crescut al mateix continent, al mateix país o, fins i tot, a la mateixa ciutat.
Hi ha qui no respecta la famosa norma "deixeu sortir abans d'entrar" i la gent s'estressa per entrar i per sortir. Es deuen pensar que, d'alguna manera, el conductor tancarà les portes als morros dels passatgers si no estan enganxats els uns als altres. Deu ser per això que arriben a empènyer-se per aconseguir el propòsit de baixar o pujar els primers del o al vagó.
Després hi ha la típica persona perduda, que pregunta i pregunta fins trobar algú que no sigui guiri per poder saber com ha d'anar a algun lloc.
També podem trobar gent que viatja sense bitllet i sents totes les trifulgues que li explica al revisor per no haver de pagar. O encara millor! Aquells que porten un bitllet que no correspon amb la seva destinació. Aquí sí que és interessant sentir com la persona en qüestió dóna la culpa als treballadors per no explicar-li on havia d'anar, tot per no reconèixer el seu gran error.
I què podem dir dels nens? Si hi ha sort, es portaran bé i estaran el viatge mirant arreu i demanant de tant en tant alguna cosa al progenitor/a. Però si no hi ha sort (que és la majoria de les vegades), començarà a notar-se com creix dins teu el cervell, com si volgués sortir per rebentar i deixar de rebre senyals acústiques desagradables.
Sé que hi ha més espècimens, però deixo aquesta pinzellada, que és una barreja del que m'ha passat al metro i al tren els últims mesos.

viernes, 14 de enero de 2011


Després d'una bona estona observant-lo, li vaig etzibar:
- Ets feliç?
Jo ho preguntava amb tota la intenció del món, i ell ho sabia, però no va poder evitar, sense aturar-se ni un segon, contestar un clar i rotund "Sí!"
El vaig mirar amb una rialla trapella com si sabés perquè ell era feliç. Com si només hi hagués una raó.
- Fa temps que em sento feliç. No només ara.
Vaig canviar la cara en veure que mostrava certa incomoditat en aquella conversa.
I és que feia temps que se sentia feliç. Li anaven bé les coses, li agradava el que feia, el que estudiava, la gent que l'envoltava. Molts problemes (petites situacions desagradables) s'esvaïen o es relativitzaven amb facilitat. Em va dir que havia pres una decisió més que encertada i se sentia alliberat. Sense obligacions amb ningú. Patia per com l'afectaria en la seva manera de ser; però l'essència de qui ets no es perd mai.
Ell és feliç.