Pim pam

M'encanten els plans no programats. Aquells que pel matí d'un diumenge estàs mig avorrida a casa, penses en què faràs durant el dia i veus les poques expectatives de bones estones hi ha. De sobte un missatge apareix. I acabes anant a la platja, amb un sol espatarrant, un espectacle d'avions, piruetes i fum amb una gran companyia.

I és que la Clara mola molt :D

Així ha sigut (a grans trets)

Dues setmanes.
Ja fa més de 14 dies que he tornat a Barcelona. Per quedar-m'hi, s'entén. Tothom diu que es fa dur tornar a casa els pares després d'estar una temporada fora. I no seré l'excepció. Aquí no crec que n'hi hagi cap per confirmar la norma. Es fa pesat haver de tornar a pensar per més de tres persones; que si ara dinar aquí, que si s'ha de fer això, s'ha de fer lo altre, on vas, amb qui vas, quan tornes, vens a sopar, i coses per l'estil.
Però bé, m'hi hauré d'acostumar. Sort que he aconseguit ocupar els dies amb feina i el que no és feina.
Em van demanar una valoració de la meva estada a la ciutat de València i una petita menció ^^ Faré el que pugui, així faig com un diari (anuari, millor):

Nou mesos han donat per molt.
El setembre va ser un mes d'acomodació. Retrobament amb l'Elena, que ni una ni l'altra sabíem si sortiria bé, això de retrobar-nos. Qui havia de dir que ens faríem tan amigues, com si ho haguéssim estat des de que ens varem conèixer el 2004. Ara la pregunta que em faig és "Com pot ser que fins ara només fossim conegudes?"
Bé, setembre també va ser l'inici de classes i pràctiques, que implicava conèixer gent i fer-me amb, almenys, el company de clínica. I al principi em va costar una mica, més que res perquè el col•lega no em va caure molt bé, de bon començament. Quan hi penso, ric. Quin personatge m'ha tocat de company!
La convivència a casa va ser genial. Des del primer dia ens vam portar molt bé. Vaig sortir de festa amb la Laura i uns amics seus; i no oblidar la festa dels ous amb en Pablo i els seus. Un mes complet, i sense pujar a Barcelona.
L'octubre m'encanta. Tot i la dificultat, vaig tornar per fi a Barcelona: pel meu aniversari, pel de mon pare i pel del meu nebot (que va implicar pujar a Sort, a més). La sensació de tornar després d'un mes i mig va ser molt estranya. Se'm feia tan llunyana, la tornada...
També vaig fer la primera festa a casa. Jo m'encarregava de portar dos amics, la resta, amics de l'amic i amics dels amics.
El novembre. Al contrari de l'octubre, sempre se m'ha fet pesat. No sé perquè sempre li he tingut una mica de tírria. Fins ara. Ara tinc raons per donar al novembre l'estima que es mereix com a mes de l'any. M’entendreu més avall.
Vaig anar per primer cop a Madrid; a veure el Joan (i de passada l’Adrián). També recordo com em vaig emocionar quan vaig veure sortir del metro de Masies els meus amics de Barcelona. I quan va arribar Pablo a casa, després de treballar tot el dia, i ens va proposar d’anar a fer una cervesa al poble. Vam riure pensant que era conya. Però no; i borratxos vam acabar Guille, Pablo i jo.
El desembre té sempre un pont molt maco. A vegades més llarg, a vegades més curt. I després, els Nadals, com no. Però desembre, des de fa la tira, sempre ha estat sinònim de "vacances putejades per l'estudi". Preparar els exàmens del gener és la finalitat del desembre. Així que després d'acomiadar-me de l'any a València el 22 de desembre, tornava al cap d'uns 10 dies per estudiar.
Llavors ja era gener. Un gener que, si més no, va ser entranyable. La primera setmana estudiant amb en Jaume, la raó per la qual el novembre ja no és un mes feixuc i ensopit :-D
Després els exàmens, l’espera de les notes i el tornar a començar classes i pràctiques. Recordo que em va costar moltíssim el canvi d’horaris, tant de classes com de pràctiques. Crec que a final de curs encara em costava situar-me...
Febrer, com sempre, curtet. Volia fer un viatget amb l’Elena, però no va sortir bé. Encara el tenim pendent. Em va venir a veure la JohannaTambé va ser l’aniversari de mon germà, així que tenia una raó per pujar.
No oblido els “Dilluns de cine” :D Bones pel•lícules amb la millor companyia.
Al març, a València, és època de Falles. S’olora ja des de que comença el mes. Olor de pòlvora. Tinc un gran record d’aquella setmana de vacances, en les que et dius que estudiaràs molt molt però que al final no ho fas (algú ho va aconseguir, crec). A principis de mes, va ser Carnestoltes. Com cada any, amb els amics i els germans sempre anem a Vinaròs a celebra-ho des de fa uns quants anys. I enguany s’apuntà l’Elena! Va ser un gran cap de setmana; va fallar molta gent, que ja sembla un costum, també, però genial igualment. Abans de falles, a més, vam fer una calçotada a Piera. Feia molt de temps que no menjava calçots i em feia il•lusió ensenyar-li al Jaume una de les nostres modestes tradicions. També vaig pujar a Barcelona a finals de març per fer un examen a Bellvitge.
Un mes després de falles, l’abril. De nou a Madrid, uns dies de descans i festa alhora. I a la tornada, platgeta: dia de voley. La temperatura de l’ambient encara no era adequada per banyar-se. I arribava la Setmana Santa. Enguany coincidia amb Sant Jordi i, a més, dissabte! La primera vegada que no celebrava la Mona en família i la primera vegada que celebrava un Sant Jordi diferent. De turista en la meva pròpia ciutat. Tenia moltes ganes de fer-ho, sempre descobreixes coses noves. I sempre queda alguna cosa pendent per dir “així tenim una excusa per tornar :)”
I de nou a la realitat a estudiar.
I arriba el maig. I vinga estudiar. La setmana d’exàmens va ser terrible. 6 exàmens en 8 dies. Impensable! Però va donar resultats. Serà que la pressió no és tan dolenta? No ho sé, però si em donen a triar, prefereixo una mica més d’espai entre examen i examen.
L’u de juny va ser l’últim examen ordinari. Després tenia la del 24 de juny, de segona convocatòria (vaig fer-ne un altre, però no em preocupava gaire perquè era difícil suspendre). Entremig, cervesetes, cafès, festes, veure la família. Després del 24: relaxament. Alegria. Tristesa.

Em deixo moltíssimes coses que ara potser no em venen al cap o no sé ben bé on situar-les, però no per això tenen menys importància. Tinc molts records, i m’hauria agradat tenir-ne més. Quedar-me més temps i treballar allà. Però “quan no pot ser, no pot ser” és el que jo sempre dic. Ara és dur haver de tornar, no serà una anècdota més a explicar; sinó que perdura un fil del lligam que s’ha creat.

Tòpics

Està clar que en 9 mesos poden canviar moltes coses. Pot ser que tinguis un fill en nou mesos (broma fàcil), però també pot ser que marxis temporalment a un lloc, amb un objectiu clar i quan l'assoleixes pensis "i ara he de marxar altra volta?". Doncs això sembla.
Ara farà un any que vaig comunicar a la meva família que me n'aniria a València. En aquell moment pensava en les ganes que tenia de venir. També recordo el neguit que tenia; però els pros guanyaven els contres.
I han guanyat de ple! Els contres s'han convertit en pros i els pros han estat millor del que em pensava.
I és que ni de lluny m'imaginava tot el que he tingut aquests mesos. Sincerament, tampoc podia imaginar-me gaire cosa; quan el futur és tan incert, costa fer-se a la idea. I fins que no vaig ser a la meva habitació actual, fins que no van passar uns dies, no em vaig fer a la idea d'on era i del que m'esperava. Crec que ja ho vaig comentar en el seu moment.
Ara em torna a passar el mateix. Amb la diferència que torno quasi per obligació, perquè aquí no és viable quedar-me. El futur torna a ser incert: començar en el món laboral, prendre decisions i responsabilitzar-se'n sense ajuda de ningú.

És un tòpic que es compleix sí o sí: "I ara què?"

Haig d'anar al lavabo. Gent corrent, parets caient. Passadissos laberíntics que em porten al lloc on vull. L'Hugo també hi és. Per què? No ho sé. Intentem tornar.
Surto i trobo molts companys de la infància i l'adolescència. Alguna cosa dolenta passa en una mena de castell i, volent sortir d'allí, em trobo tota la classe de 4t d'ESO en un parc. Motivadíssima, començo a saludar tothom. Dos petons, "Què tal?". Parlo amb alguns, altres marxen, a la seva.
Al parc, em quedo mirant els gronxadors i els tobogans d'una raresa que els fa molt més divertits i, alhora, perillosos. Veient la cara dels petits que hi munten, decideixo preguntar si algú vol pujar amb mi. Silenci. "Està bé, ja hi vaig jo sola".
Nens fent cua.
- No us importa que pugi jo, oi?
- No, i ara!
- No creieu que sóc molt gran per aquestes coses?
- No, no, tranquil·la
Som-hi, doncs! Vaig pujant a la part més alta del tobogan, controlant els nens per si es fan mal i mirant que els de dalt no xoquin amb els de baix. De sobte, em trobo a l'aire amb un grup de nens sobre una plataforma. Acabem de sortir disparats del tobogan. Segons la força de les meves cames, anem més amunt o més avall.
Quan me n'adono d'aquest "poder" és quan desperto.

Escrits

Secrets del fons del cor,
que no es poden destapar;
deixant, així, tancats amb pany
els sentiments més arrelats
que esperen algun dia
poder olorar la llibertat.
Desig de simplificar-ho tot.
Sortir del caos mental que s'ha format.
Però reprimint tot pensament
que impliqui deslliurar-se
del neguit que guarda el cos.
Tot queda molt difús, aleshores,
dubtant de si tot va ser real
o només un desdibuixat malson.

[A.M. Tornant]

Silenci?

Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l’ull no s’acontenta del que veu ni l’orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se; no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: “Mira, això és nou!”, segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.

Experiència Fallera

Fa una setmana que va ser la plantà. Després de llavors, seguirien 5 dies de festa per la ciutat de València.
Tenint en compte el fet de que divendres no tinc classe ni pràctiques i que el dijous anterior la classe de la tarda es va suspendre, afegint que el pacient d'última hora del matí va anul·lar la visita, les meves vacances falleres començaren el dijous a partir del migdia.
Per qui no sàpiga com funcionen ben bé les falles (jo no ho he sabut fins que he arribat aquí), la cosa està en fer esclatar un munt de petards a la Plaça de l'Ajuntament des del dia 1 de març fins el 19, cada dia a les dues del migdia.Això és la mascletà. Hi vaig anar divendres 11 i em va agradar molt; em vaig quedar un pèl sorda, però va valdre la pena.
Després ja venen les falles com a tal: les vaig veure dimecres 16, el dia després de la plantà. Em pensava que estarien exposades pel carrer de manera seguida, que me les trobaria totes quasi en línia, però no. Has d'anar a buscar-les, estan situades estratègicament perquè et perdis per la ciutat i descobreixis llocs i carrers que no havies vist mai. M'encanta. Però també fa que no les vegis totes (o almenys tinc aquesta sensació).
Per les nits, fan focs artificials (castells, en diuen) i vam intentar anar-hi cada nit, però cada nit se'ns feia tard. Menys l'última! La Nit del Foc és el dia abans que s'acabi tot, el 18. Un castell de foc impressionant, que dura com 20 minuts, amb una traca final espectacular per a la vista.
I falta la cremà; allò que segueixo sense entendre. Tot un any preparant un monument com aquell, i el cremen com si res. Però no deixa de ser sensacional: un seguit d'explosions de petards i tot es comença a encendre.
I tot s'acaba.

Trens

Converses al tren. Silencis i sorolls es contradiuen entre ells. Sempre hi ha algú que crida més del que toca. Sempre hi ha algú que pretén tenir raó. Al vagó del principi es pot tenir el privilegi de veure les màquines que domina el conductor. Però encara més privilegi és sentir la música que aquest escolta i com fa l'intent d'entonar les cançons.
Es troba de tot. Tot tipus d'espècimens que fan que et preguntis com pot ser que siguem "iguals"; que hagin nascut i crescut al mateix continent, al mateix país o, fins i tot, a la mateixa ciutat.
Hi ha qui no respecta la famosa norma "deixeu sortir abans d'entrar" i la gent s'estressa per entrar i per sortir. Es deuen pensar que, d'alguna manera, el conductor tancarà les portes als morros dels passatgers si no estan enganxats els uns als altres. Deu ser per això que arriben a empènyer-se per aconseguir el propòsit de baixar o pujar els primers del o al vagó.
Després hi ha la típica persona perduda, que pregunta i pregunta fins trobar algú que no sigui guiri per poder saber com ha d'anar a algun lloc.
També podem trobar gent que viatja sense bitllet i sents totes les trifulgues que li explica al revisor per no haver de pagar. O encara millor! Aquells que porten un bitllet que no correspon amb la seva destinació. Aquí sí que és interessant sentir com la persona en qüestió dóna la culpa als treballadors per no explicar-li on havia d'anar, tot per no reconèixer el seu gran error.
I què podem dir dels nens? Si hi ha sort, es portaran bé i estaran el viatge mirant arreu i demanant de tant en tant alguna cosa al progenitor/a. Però si no hi ha sort (que és la majoria de les vegades), començarà a notar-se com creix dins teu el cervell, com si volgués sortir per rebentar i deixar de rebre senyals acústiques desagradables.
Sé que hi ha més espècimens, però deixo aquesta pinzellada, que és una barreja del que m'ha passat al metro i al tren els últims mesos.

Després d'una bona estona observant-lo, li vaig etzibar:
- Ets feliç?
Jo ho preguntava amb tota la intenció del món, i ell ho sabia, però no va poder evitar, sense aturar-se ni un segon, contestar un clar i rotund "Sí!"
El vaig mirar amb una rialla trapella com si sabés perquè ell era feliç. Com si només hi hagués una raó.
- Fa temps que em sento feliç. No només ara.
Vaig canviar la cara en veure que mostrava certa incomoditat en aquella conversa.
I és que feia temps que se sentia feliç. Li anaven bé les coses, li agradava el que feia, el que estudiava, la gent que l'envoltava. Molts problemes (petites situacions desagradables) s'esvaïen o es relativitzaven amb facilitat. Em va dir que havia pres una decisió més que encertada i se sentia alliberat. Sense obligacions amb ningú. Patia per com l'afectaria en la seva manera de ser; però l'essència de qui ets no es perd mai.
Ell és feliç.