Moviment

Necessito moure'm. Quina ràbia fa haver d'estar-se assegut davant d'un ordinador per força o davant de llibres i apunts. El temps és igual. Tant si fa sol com si plou em fa ràbia. No vull ser-hi! Però clar, hi HAS de ser. Tot depèn d'això (si més no, gran part de la teva vida immediata). I aquí estic, intentant treure profit de les hores assegudes, notant com els músculs del cul i les cames se m'estoven.

Renovar-se o morir

El blog és nou i ja pateixo la síndrome de la pàgina en blanc! M'hi poso i no sé què escriure. Suposo que és perquè actualment estic amb el meu monotema, del que no avançaré res, perquè tot segueix igual.
I és que haig de trobar un punt on recolzar-me i poder mirar endavant, tot i la incertesa.

Aquests dies de vacances, han estat simplement genials. I és que m'imaginava la setmana pansida, fent treballs per la universitat, estudiant, amargant-me (en poques paraules). Però no. Res a veure.

He quedat amb els amics, amics que feia temps que no veia; he sortit a sopar; m'he apalancat a casa mirant alguna pel·lícula interessant; he passejat, i força; he sortit de festa; he begut poc, he begut massa; he ballat; m'han sorprès, m'encanta que em sorprenguin; he fet de perruquera; he fet de psicòloga i he fet de pacient; he rigut. Sobretot he rigut.

M'hauria de servir per tenir una motivació i agafar els llibres amb força. Però potser trigo una mica, perquè de moment estic en fase de depressió post-vacacional. Ho dic amb un somriure a la cara, perquè em conec i sé que la sensació té data de caducitat.

Així que d'aquí uns dies (pocs, espero), tornaré a estar al cent per cent i m'hi posaré seriosament. Si em veieu que bado, no us talleu: foteu-me canya!

This is it.