Està clar que en 9 mesos poden canviar moltes coses. Pot ser que tinguis un fill en nou mesos (broma fàcil), però també pot ser que marxis temporalment a un lloc, amb un objectiu clar i quan l'assoleixes pensis "i ara he de marxar altra volta?". Doncs això sembla.
Ara farà un any que vaig comunicar a la meva família que me n'aniria a València. En aquell moment pensava en les ganes que tenia de venir. També recordo el neguit que tenia; però els pros guanyaven els contres.
I han guanyat de ple! Els contres s'han convertit en pros i els pros han estat millor del que em pensava.
I és que ni de lluny m'imaginava tot el que he tingut aquests mesos. Sincerament, tampoc podia imaginar-me gaire cosa; quan el futur és tan incert, costa fer-se a la idea. I fins que no vaig ser a la meva habitació actual, fins que no van passar uns dies, no em vaig fer a la idea d'on era i del que m'esperava. Crec que ja ho vaig comentar en el seu moment.
Ara em torna a passar el mateix. Amb la diferència que torno quasi per obligació, perquè aquí no és viable quedar-me. El futur torna a ser incert: començar en el món laboral, prendre decisions i responsabilitzar-se'n sense ajuda de ningú.
És un tòpic que es compleix sí o sí: "I ara què?"
