Miss

Sembla mentida, però costa molt adornar-se'n. No vaig ser conscient del que suposava el canvi fins ben passada una setmana. A més, començant tan bé i relaxadament era impossible pensar que havia començat un curs acadèmic nou. Semblaven (i encara ho semblen) unes vacances allargades, encara que hagi d'anar a la facultat.
Però passada una setmana t'adones que ets aquí. Que no pots tornar en qualsevol moment; no és tan senzill.
Es troben moltíssimes coses a faltar: la família, els amics, i fins i tot la universitat! Allà ja ho tenia tot controlat (dins del que cap), i ara aquí... sant tornem-hi: professors i companys nous, administració diferents, etc.
Però quan més fa falta estar a casa és quan estàs malalt o et fas mal. Va ser una caiguda tonta, però suficient per haver de preocupar-me soleta de guarir les ferides i aguantar el dolor; perquè una és així i ha de ser forta, hehehe.

Ara ja he superat les dues setmanes. Tot és acostumar-se. I és fàcil fer-ho fent el bon temps que fa i podent gaudir d'un bany fresquet al jardinet de casa. Crec que compensa el fet d'estar més apartada de la ciutat.

A l'aigua s'ha dit!
Bon dia tingueu!

Ferrari

Parlant sobre possibles alternatives de tractament, el professor posa exemples de la vida quotidiana per fer més entenedora la lliçó. Aquí la cita:

"No le podemos meter un Ferrari al paciente. Hay más coches en el mercado [...] ¿Que el Ferrari es el mejor? Pues sí! Pero a lo mejor le tendremos que meter un Audi"

Pobrets profes que s'han de conformar amb un Audi...

Aventura

Vistes increibles des del tren. Un gran matí il·luminat, adient per sortir de viatge.
Paisatges per la costa. Es veu l'horitzó amb una claredat indescriptible. Contraposat amb petites muntanyes que van apareixen i les planes del País Valencià.
Falta poc per arribar al destí. De moment, moltíssimes ganes de ser-hi i de començar el curs.
La primera impressió de la Ciutat de les Arts i les Ciències ha estat espectacular.
Recollida a l'estació i xerrameca amb el senyor Jorge. I la casa.

Estava sola, una havia anat a comprar i l'altre treballava. Bé, la casa per mi, ordenant roba, trastos, menjar... però no arriben. Volia treure-m'ho de sobre, passar el tràngol (o no) de conèixer gent nova i apa, a fer una altra cosa. Però res. He dinat, he connectat amb amics i després cap a la uni per veure si podia organitzar-me l'horari d'alguna manera. Millor no explico aquest tema perquè no l'entenc ni jo... la conclusió és que no començo pràctiques fins a finals de mes.

Torno a casa. I qui hi ha?? sí!!!! Ningú!
Ja diuen que lo bo es fa esperar; i així ha estat. Els meus companys (he esperat una horeta més) són molt macos! Hem estat parlant, fent una capbussada a la piscineta i continuant xerrant.

I així ha estat el primer dia de la vida a Moncada, València. Guay, eh? Us heu quedat amb el tema de la piscina, oi? Jo tampoc m'ho crec, senyors. Però una cosa està Clara: Deluxe!!! (guiño, guiño)