Haig d'anar al lavabo. Gent corrent, parets caient. Passadissos laberíntics que em porten al lloc on vull. L'Hugo també hi és. Per què? No ho sé. Intentem tornar.
Surto i trobo molts companys de la infància i l'adolescència. Alguna cosa dolenta passa en una mena de castell i, volent sortir d'allí, em trobo tota la classe de 4t d'ESO en un parc. Motivadíssima, començo a saludar tothom. Dos petons, "Què tal?". Parlo amb alguns, altres marxen, a la seva.
Al parc, em quedo mirant els gronxadors i els tobogans d'una raresa que els fa molt més divertits i, alhora, perillosos. Veient la cara dels petits que hi munten, decideixo preguntar si algú vol pujar amb mi. Silenci. "Està bé, ja hi vaig jo sola".
Nens fent cua.
- No us importa que pugi jo, oi?
- No, i ara!
- No creieu que sóc molt gran per aquestes coses?
- No, no, tranquil·la
Som-hi, doncs! Vaig pujant a la part més alta del tobogan, controlant els nens per si es fan mal i mirant que els de dalt no xoquin amb els de baix. De sobte, em trobo a l'aire amb un grup de nens sobre una plataforma. Acabem de sortir disparats del tobogan. Segons la força de les meves cames, anem més amunt o més avall.
Quan me n'adono d'aquest "poder" és quan desperto.