Després d'una bona estona observant-lo, li vaig etzibar:
- Ets feliç?
Jo ho preguntava amb tota la intenció del món, i ell ho sabia, però no va poder evitar, sense aturar-se ni un segon, contestar un clar i rotund "Sí!"
El vaig mirar amb una rialla trapella com si sabés perquè ell era feliç. Com si només hi hagués una raó.
- Fa temps que em sento feliç. No només ara.
Vaig canviar la cara en veure que mostrava certa incomoditat en aquella conversa.
I és que feia temps que se sentia feliç. Li anaven bé les coses, li agradava el que feia, el que estudiava, la gent que l'envoltava. Molts problemes (petites situacions desagradables) s'esvaïen o es relativitzaven amb facilitat. Em va dir que havia pres una decisió més que encertada i se sentia alliberat. Sense obligacions amb ningú. Patia per com l'afectaria en la seva manera de ser; però l'essència de qui ets no es perd mai.
Ell és feliç.